Amnistia
Amb tota probabilitat i si no ha cap mena de contratemps imprevist, i esperem que no n’hi hagi cap, dijous que ve el Congrés dels Diputats aprovarà la Llei d’Amnistia i així Pedro Sánchez haurà efectuat un dels pagaments que ha d’abonar a Junts per poder continuar a la Moncloa.
Tanmateix, la nova llei no entrarà en vigor fins a finals de maig o principis de juny perquè cal tramitar-la al Senat; el PP hi té majoria absoluta i, per tant, la Cambra Alta, la rebutjarà o si més no, hi introduirà tot un seguit d’esmenes que la desnaturalitzaran del tot; però això no és pas cap problema perquè si el Senat rebutja una llei aprovada pel Congrés, llavors la llei torna al Congrés, el qual pot ratificar-la prescindint del veredicte del Senat. Es comprèn, doncs, que a Espanya n’hi hagi que portin unes quatre dècades preguntant-se per què serveix el Senat; tant de bo l’exemple de l’actual Senat espanyol serveixi d’argument definitiu per deixar clar que el parlament de la nova República Catalana ha de ser unicameral. Si a França el Senat té de debò cap mena d’utilitat pràctica, no ho sé i ara no és pas aquesta la qüestió.
Segons Pedro Sánchez, la llei d’amnistia ha de servir per girar full del procés i, mitjançant una generosa i amical reconciliació, comparable a la que en el seu dia es va donar entre franquistes i antifranquistes, fer tornar els catalans al bon camí de la normalitat constitucional i de tot allò de la revolució dels somriures, del dret a decidir i de la via catalana ens n’oblidem per sempre més. Si és el president del govern espanyol, què hauria de dir si no? Al capdavall, se suposa que la seva feina és impedir, sigui com sigui, la independència de Catalunya, igual com els seus predecessors de finals del segle xix, Antonio Cánovas del Castillo i Mateo Sagasta, havien de conservar, al preu que fos, la sobirania espanyola sobre Cuba, Puerto Rico i Filipines; per això, si s’havia d’anar a la guerra contra els EUA s’hi anava i avall. Ara fa unes setmanes, Junts va tombar el projecte de llei d’amnistia perquè no el trobava prou fiable i ha estat la negociació d’aquests darrers dies que durà, d’ací poc, a aprovar la llei al Congrés. Com sabem, si demà Carles Puigdemont posés un peu en territori espanyol, immediatament el portarien de dret a la presó; per tant, de la solidesa de la llei d’amnistia depèn que pugui tornar al Principat, és a dir, a la zona espanyola de Catalunya. D’altra banda, aquesta llei d’amnistia no deu ser pas tant dolenta com diuen alguns des del moment que el PP i Vox no en volen saber res i, malgrat les anteriors promeses de Pedro Sánchez de portar Puigdemont a Espanya emmanillat i en cotxe cel·lular, el PSOE l’ha acceptada només perquè és l’única manera de conservar el govern espanyol, a contracor i a repel, doncs; malament rai, en canvi, si Santiago Abascal digués que la llei d’amnistia li sembla bé. Servirà la llei d’amnistia per exculpar els policies culpables de les càrregues policials de l’1 d’octubre? Per començar, la judicatura espanyola no ha considerat mai que aquestes accions s’haguessin de perseguir; per tant, als policies no els feia cap falta la llei d’amnistia.
En l’acte de constitució de l’Assemblea Territorial del Consell de la República, celebrat a La Torre del Bisbe (Rosselló) el passat dia 2 de març, Carles Puigdemont va fer una crida a girar full, sí però de la desmobilització, el negativisme i la desunió del moviment independentista, com també va assegurar que el Consell, a qui va definir com a institució preparada per reprendre el fil del 2017, no renunciava pas ni a la confrontació ni a la unilateralitat per assolir l’objectiu de la independència i va anunciar l’inici d’una nova etapa en què caldrà comptar que, malgrat l’amnistia, la repressió espanyola no s’aturarà pas. Lògicament, si a Espanya no en volen ni sentir parlar de convocar un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, la unilateralitat és irrenunciable perquè deixar-la de banda implica abandonar per sempre més el projecte independentista per conformar-se amb l’autonomia i encara gràcies. Com ja es podia preveure, les declaracions de Puigdemont a La Torre del Bisbe no han fet gens de gràcia a Espanya i segurament tampoc als sectors de Junts nostàlgics de l’antiga Convergència, els quals, òbviament, poden ser un llast però també es troben que, sense el lideratge de Puigdemont, acabarien fent la mateixa trista i lamentable fi que el PDECAT o que Marta Pascal.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)