Les prioritats d’Espanya
Una setmana després que en aigües de Barbate (Cadis), una llanxa menada per uns narcotraficants envestís una patrullera de la Guàrdia Civil amb el resultat de dos agents morts i un de ferit greu,
l’alcaldessa de San Fernando (Cadis), població d’on era originari un dels guàrdies civils morts a Barbate, ha demanat al ministre de l’interior espanyol més mitjans per poder lluitar eficaçment contra el narcotràfic, una plaga força estesa al sud d’Andalusia, és a dir al Camp de Gibraltar i a la Costa del Sol, zona que s’ha guanyat el malnom de la Costa del Crim. No hi podem estar més d’acord. Tanmateix, la Guàrdia Civil i la Policia Nacional espanyola, recursos humans i materials per fer la seva feina en tenen i de sobres, només que els seus comandaments —i cal témer que bastants dels seus agents— consideren prioritari dedicar-los a la lluita contra l’independentisme català que, com sabem, només pretén que el poble de Catalunya pugui decidir d’una manera pacífica i democràtica si vol continuar formant part d’Espanya o no. Tots recordem l’època en què, a la ratlla del Tractat dels Pirineus, la Guàrdia Civil anava de bòlit vigilant si Carles Puigdemont entrava clandestinament a territori espanyol camuflat dins del maleter d’un cotxe o com fos, cosa que en més d’una ocasió va dur els agents del cos armat espanyol a ficar-se dins de la Catalunya Nord, és a dir, dins de territori francès; mentrestant, com és lògic els narcotraficants deurien anar fent-ne de tots colors tant a la costa d’Andalusia com a les fronteres amb França i Andorra. Així doncs, atendre a la petició de l’alcaldessa de San Fernando significaria, senzillament, enviar demà mateix a la província de Cadis tots els guàrdies civils destinats a investigar la inversemblant conxorxa russa de l’independentisme català, que ha portat alguns exaltats a insinuar relacions de Puigdemont amb la mort de l’opositor rus Alexei Navalni, i també els encarregats d’inventar-se acusacions de terrorisme contra independentistes catalans amb uns atestats que farien riure si no és perquè fan plorar; llavors, sí que es podria combatre eficaçment el narcotràfic a Andalusia, però, és clar, a Espanya, tal com precisament ens ho recorden algunes chirigotas de carnestoltes a Cadis, l’enemic públic número 1 és Carles Puigdemont i no pas les màfies de la droga, que, vés per on, es poden permetre comprar i mantenir llanxes valorades en cent mil euros i que en més d’una ocasió s’han enfrontat a trets amb els efectius policials que, com ha quedat clar a Barbate, sovint han de fer la seva feina amb una sabata i una espardenya i encara gràcies. Què és pitjor, una Catalunya independent o una Andalusia dominada pels narcotraficants? Ja ens podem figurar quina és la resposta que a aquesta disjuntiva donen a Espanya, on, com s’ha vist en la campanya electoral de Galícia, la vida política gira al voltant de l’amnistia als perseguits pels fets de l’1 d’octubre. A finals del segle xix, a Espanya no es lligaven pas els gossos amb llonganisses, però la qüestió més important de totes era conservar el domini sobre Cuba, Puerto Rico i Filipines, d’ací que no s’ho pensessin pas dues vegades a ficar-se en una guerra contra els EUA per mantenir la presència espanyola a Ultramar i, com podem veure, més d’un segle després, les coses no han canviat pas gaire.
A vegades arriben notícies sobre petites batalles navals d’efectius de la Guàrdia Civil amb les autoritats costaneres de Gibraltar sobre unes qüestions d’aigües jurisdiccionals que, naturalment, tenen origen en la dèria espanyola d’annexionar-se el Penyal; sàpiguen, doncs, els responsables de la Guàrdia Civil que sota sobirania britànica els gibraltarenys hi estan molt bé i que la seva feina és lluitar contra el narcotràfic a Andalusia i a Espanya en general. Per cert, en les protestes dels pagesos, a prop de Pamplona, un grup de manifestants va sacsejar un cotxe de la Guàrdia Civil i va apedregar uns agents però ni va haver-hi detencions com les dels Jordis ni tampoc ha parlat ningú de terrorisme ni de sedició; alguns malpensats hi veuen la prova, contundent i irrefutable, que el Codi penal espanyol s’interpreta d’una manera o d’una altra segons el territori i, sobretot, segons de quina mena de protesta es tracti.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)