Les properes eleccions catalanes
A Salvador Illa se li fa estrany que ERC hagi designat ja Pere Aragonès candidat a les properes eleccions catalanes si aquesta cita amb les urnes no ha de tenir lloc, en teoria, fins al febrer del 2025;
hi veu doncs un clar indici que els comicis s’esdevindran d’ací uns mesos, segurament abans de la tardor. I vés qui m’ho havia de dir que jo havia d’estar del tot acord amb una anàlisi política de l’actual primer secretari del PSC. D’altra banda, l’ANC també ha començat a esclafar motors impulsant la llista cívica, mentre que Junts no pot designar candidat perquè poder presentar Carles Puigdemont depèn de quan s’aprovi l’amnistia, i, com sempre, amb la CUP hem d’esperar el resultat de la votació de l’assemblea participativa de les companyes i companys.
La llista cívica de l’ANC es defineix com la candidatura dels independentistes decebuts amb la política que han estat seguint ERC, Junts i la CUP des de l’octubre del 2017. Certament, no resulta gaire engrescador haver d’anar a votar per l’inici d’una altra legislatura de neoautonomisme i de pugnes eternes entre ERC i Junts, d’ací les bones expectatives de Salvador Illa, el candidat que aspira a guanyar les eleccions presentant-s’hi amb un programa que no interessa a ningú. Els fruits, pràctics i tangibles, dels acords de la investidura de Pedro Sánchez determinaran, cal suposar-ho, els resultats de Junts i d’ERC a les properes eleccions europees del 9 de juny, cosa que podrà donar una idea de les possibilitats reals de la llista cívica. I ara per ara, les coses no semblen pas anar pel bon camí perquè tot sembla indicar que Junts hagi emprès el mateix camí d’ERC de deixar-se prendre el pèl per Pedro Sánchez amb l’excusa que si un govern del PSOE és dolent, un del PP, amb suport de Vox, segur que serà encara pitjor, és a dir, que millor entendre’s amb el “policia bo” perquè ja sabem el pa que dóna el “policia dolent”. Reclamar traspassos de competències per a la Generalitat, ja siguin de gestió dels ferrocarrils de rodalies o de control de la immigració, no té sentit. En primer lloc, Pedro Sánchez ja sembla estar empescant-se la manera de descafeïnar la cessió de competències d’immigració assegurant que la darrera paraula continuarà tenint-la el govern espanyol i, a més, si la Generalitat és una institució autonòmica, amb un marge d’actuació limitat pel marc jurídic espanyol i que, d’altra banda, no disposa de prou recursos a causa de la negativa del govern espanyol de dotar-la d’un finançament adequat i de l’espoli fiscal que pateix Catalunya, és absurd creure’s que un determinat servei o funció anirà millor si el gestiona la Generalitat. Al capdavall, ser independentista significa partir de la base de no creure en les institucions de l’actual règim autonòmic espanyol perquè, en cas contrari, l’independentisme no té sentit; no discutirem pas que Jordi Pujol fos un catalanista convençut, però el seu discurs era que tots els problemes de Catalunya podien resoldre’s dins del marc de la constitució espanyola i de l’estatut d’autonomia; per això, no proposava pas la independència. I si en el seu dia es va iniciar el procés independentista va ser, com és lògic, amb l’argument que, després de trenta anys, el sistema autonòmic havia demostrat ja les seves limitacions i que, per tant, la posició de Pujol no era pas correcta. Vista l’actitud dels jutges espanyols davant l’Operació Catalunya, Junts i ERC podrien demanar també a Pedro Sánchez el traspàs del poder judicial a la Generalitat.
Si dels acords d’investidura de Junts amb el PSOE n’hagués de sortir una amnistia de veritat —i no pas un simple succedani— i la celebració d’un referèndum d’autodeterminació sense càrregues policials, per mi perfecte; ara bé, ja des de bon principi m’hi vaig mostrar escèptic perquè el punt feble de tot plegat és que, a diferència de com va passar el 1977, ara la concessió de l’amnistia no té pas l’aval de tots els poders de l’estat sinó que es basa només en la necessitat de Pedro Sánchez de disposar de prou vots per continuar una legislatura més a la Moncloa. Lògicament, els resultats de les properes eleccions europees també mostraran si els pactes de Pedro Sánchez amb els independentistes, en especial amb Carles Puigdemont, a qui a Espanya es veu com el dimoni amb banyes i cua, passaran o no factura al PSOE, i en el cas que aquests resultats no fossin bons, ja ens podem figurar què començarien Emiliano García-Page i d’altres barons del PSOE crítics amb Sánchez.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)