Ara que hi ha nou govern a la Generalitat
Òbviament, no és fer cap mena de gran i sensacional descoberta assenyalar que Joaquim Nadal, nou conseller d’Universitats i Recerca, i Gemma Ubasart, que s’estrena com a consellera de justícia, drets i memòria, són tan independentistes com Santi Vila, conseller d’empresa i coneixement en l’executiu de Carles Puigdemont;
d’altra banda, també és legítim demanar-se si Carles Campuzano, acabat de nomenar conseller de drets socials, no és molt —massa i tot potser— proper a les tesis de Marta Pascal que no renega pas de la independència sinó que, només, l’ajorna fins a la Setmana dels Tres Dijous. De totes formes, però, des del 2017 fins ara, els executius de la Generalitat els han format consellers que, des del primer fins a l’últim, es declaraven tots independentistes disposats a fer efectiva la República Catalana i les coses han anat com hem vist que han anat. O sigui, que per ací no hi hem perdut res, perquè, com és natural, no s’ho podia creure ningú que el gabinet existent fins dissabte passat treballava incansablement per complir el mandat de l’1 d’octubre. No podem dir pas, doncs, que la vida política catalana s’hagi vist sacsejada per un terratrèmol de gran magnitud; així doncs, podem estar del tot segurs i sense cap marge per al dubte raonable que la crisi final del govern constituït després de les eleccions del 2021 no esdevindrà pas una fita en la història de Catalunya.
Amb les seves crítiques a Pere Aragonès, en especial a la comèdia grotesca denominada taula de diàleg, Junts ha aconseguit demostrar que no és pas tan neoautonomista com ERC, i, ara que ha sortit del govern, pot fer servir aquest argument per aconseguir vots a expenses dels republicans a les properes eleccions catalanes, tant si se celebren d’ací uns mesos o el 2025, o a les eleccions de l’any que ve: municipals i generals espanyoles. Evidentment, ja hem vist quin va ser el partit que se’n va endur totes les xiulades tant per la Diada com en la commemoració del cinquè aniversari de l’1 d’octubre. Ara bé, ací ve el problema: el 2017 va quedar del tot clar que, amb un estat com Espanya, l’única via possible cap a la independència és la unilateral; per tant no ens queda més remei que considerar un xerrameca farsant i entabanador tot dirigent independentista que no afirmi, d’una manera clara i explícita, que la independència només es pot aconseguir votant una Declaració Unilateral al Parlament i sortint tots al carrer a jugar-nos-la enfrontant-nos a la del tot previsible repressió espanyola, que no serà tan forta com la que aplica el règim islàmic de l’Iran amb les dones que protesten contra l’obligació de portar el vel ben posat però, hi podem pujar de peus, serà de les més dures que es puguin emprendre en un país de la Unió Europea, fins al punt que potser fins i tot Viktor Orbán a Hongria, Giorgia Meloni a Itàlia o Marine Le-Pen a França arribaran a esgarrifar-se’n, igual com, en la Guerra Civil, els assessors nazis enviats a Espanya per Hitler es veien del tot incapaços d’entendre l’extrema ferocitat amb què Franco i els seus seguidors actuaven contra els republicans. Que els espanyols són aquells que, per conservar el domini sobre Cuba, Puerto Rico i Filipines no s’hi van pensar ni dues ni tres vegades a ficar-se en una guerra contra els EUA i que molts cubans van acabar tancats en camps de concentració són coses que convé no oblidar-les mai. Si no tenim present tot això, podem trobar-nos que, en les properes eleccions, ERC rebi una patacada tan forta com la del 2010, que va forçar la dimissió de Joan Puigcercós i tot el seu equip, i Junts obtingui una contundent victòria; acte seguit, es formarà un nou executiu a la Generalitat dominat per Junts que proclamarà als quatre vents la seva ruptura amb el neoautonomisme d’ERC, però que, a l’hora de la veritat, de fer efectiva la República Catalana votada pel Parlament el 2017, res de res; aleshores, com que a ERC hauran hagut de plegar Oriol Junqueras, Pere Aragonès i tots els seus col·laboradors, s’hi crearà una nova directiva que es dedicarà a criticar Junts per dedicar-se únicament a fer política autonòmica, i així anirem passant les legislatures, els anys i les dècades. En l’entremig, naturalment, les companyes i companys de la CUP podran engegar un dels seus processos assemblearis oberts i participatius que se sap quan comencen però no pas quan s’acaben, i vés encara que l’assemblea no pugui arribar pronunciar-se a causa d’un empat en els vots.
I la unitat de l’independentisme? Si és per fer la política autonòmica de qui dia passa any empeny sobretot si aconsegueix dur peix al cove, millor que no n’hi hagi.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)